Desapareixeran els besos, les paraules i les mirades, aquelles mirades despistades. Ja no hi haurà més frec pell a pell. I tantes coses.
Pot ser que si. Pot ser m’estic enganyant. Els meus laments s’han assecat i no em dóna la gana plorar més. Vaig escollir aquest camí i no serà per molt temps, però es meu. I ara qué… ¿com fer com si res? ¿amics? ¿Què és això? ¿Perdre els besos, les paraules, les mirades?
D’acord, no seré egoísta. Està bé, actuaré com a tal, com si mai haguerem dormit junts fins a trobar-nos, com si mai m’hagueres dit “m’estimes?”. Et miraré solament com això, anul.lant aquestes ganes que queden de tu.
Ilustración propia
Es una dulzura...aunque no lo entienda todo.
ResponderEliminarNo, Vir, no desaparecerán... Habrá más. Y más. Y más. Cuando dejemos de llamar a las puertas cerradas.
ResponderEliminartu camino es hermoso de por sí...
ResponderEliminarun poco de melancolía para esta tarde de jueves soledado...
un beso Virginia